Compostatge i digestió anaeròbia

Què és el compostatge?

La matèria orgànica (restes vegetals, animals) de diferents orígens (agrícola, ramadera, urbana, industrial…) es pot descompondre per via aeròbica o per via anaeròbica.

La transformació es denomina compostatge si el procés és aeròbic (amb alta presència d’oxigen), i metanització o digestió anaeròbia quan té lloc en condicions de nul·la o molt poca presència d’oxigen; la transformació aeròbia/anaeròbia de la matèria orgànica té lloc en la natura a uns determinats ritmes segons les condicions climatològiques però es pot aplicar, de manera controlada, als materials orgànics residuals per facilitar la seva gestió i obtenir matèria orgànica estabilitzada (i/o biogàs).

Veure més sobre el compostatge

Una part del carboni de la matèria orgànica més degradable es desprèn en forma de CO2 (compostatge) o de CO2+CH4 (digestió anaeròbia). Quan la matèria orgànica més degradable s’acaba, en el cas del compostatge segueix un procés aerobi més lent, que es pot considerar de reconstrucció de molècules semblants a les substancies húmiques del sòl. En el cas de la digestió anaeròbia, tot i que podria seguir la transformació en aquestes condicions, no seria rentable pel que s’obté: una matèria orgànica parcialment transformada que cal estabilitzar per compostatge en el cas de que es vulgui obtenir un material semblant al compost.

El motor del compostatge es la reproducció massiva de bacteris aerobis mesòfils i termòfils que són presents en forma natural en qualsevol lloc (posteriorment, la transformació de la matèria orgànica la continuen altres espècies de bacteris, fongs i actinomicets). En condicions adients de massa crítica, humitat, aeració, temperatura i relació C/N, al procés es dóna una proliferació intensa de microorganismes que utilitzen, per a la seva pròpia síntesi, la major part del nitrogen de la matèria orgànica: el nitrogen ureic i l’amoniacal es reorganitzen, reincorporant-se en la matèria orgànica microbiana, i les pèrdues de nitrogen es redueixen, alhora que minva l’olor d’amoníac. Una reorganització similar es produeix per al fòsfor i el sofre orgànics, i per a una part dels fosfats presents als materials. Normalment, es tracta d’evitar (en la mesura possible) la putrefacció dels residus orgànics (per excés d’aigua, que impedeix l’oxigenació i crea condicions biològiques anaeròbiques pudents.

A més, l’activitat de les bactèries termòfiles (primera fase de descomposició) genera una forta pujada de temperatura que manté aquesta fermentació activa, evapora una part important de l’aigua i té l’efecte afegit de la higienització del compost, amb l’anul·lació de nombroses gèrmens nocius, bacteris i fongs i de llavors de males herbes.

Aquesta etapa termòfila és la més important del compostatge i la que necessita que es plantegi i es realitzi amb més cura. Una incorrecta gestió de la mateixa provoca, a més de problemes d’olors desagradables, una frenada en la descomposició dels materials orgànics (i de reducció del volum, la qual cosa origina problemes d’ocupació d’espais de treball)

Quan aquesta etapa més activa va finalitzant es pot obtenir un producte orgànic, no estabilitzat del tot, que pot tenir certes utilitat agrícola, però sempre és aconsellable seguir amb una etapa anomenada de maduració per arribar a un producte (compost) molt més manejable i amb més aplicacions.

L’aplicació del compost a l’agricultura té avantatges interessants

Manté un balanç mínim de substàncies húmiques al sòl, que s’aniran mineralitzant lentament i alliberant nutrients.

Millora l’estructura del sòls, tant dels pesats com la dels lleugers, afavorint la penetració de les arrels; l’associació de l’argila i l’humus forma un complex col·loïdal, molt menys plàstic que la argila sola. Per tant, torna més friables el sòls pesats, i dona cos als terrenys lleugers, permetent-los formar agregats indispensables per a la seva permeabilitat.

Afavoreíx la retenció de la humitat en el sòl.

Aporta nutrients: N, P, K (en quantitats que han de ser complementades —segons els cultius— amb adobs minerals) i oligoelements.

Millora els rendiments obtinguts per l’aplicació d’adobs minerals, ja que les molècules similars a les substancies húmiques del compost són relativament estables, retenen la humitat i determinats elements químics en forma soluble; la qual cosa es favorable per l’agricultura, perquè es mantenen a disposició de les plantes.

L´humus, resultat de l’aplicació de compost, afavoreix el creixement de les plantes no només pels elements alliberats per la seva mineralització, sinó també per l’acció directa sobre la fisiologia de la planta, fent d’activador del creixement.

Qualitat i Medi Ambient

Des del punt de vista ambiental, el compostatge implica una solució estratègica i ambientalment acceptable a la problemàtica plantejada per les explotacions agrícoles, forestals, ramaderes i de la indústria, els residus orgànics de les quals han de ser tractats; i també pels residus sòlids orgànics domèstics i els fangs de les depuradores d’aigües residuals urbanes.

Em definitiva, el compostatge és una tecnologia alternativa a altres sistemes de gestió de residus que no sempre són respectuoses envers els recursos naturals i el medi ambient, i que a més tenen un cost elevat. Així és reconeix en diverses normes i programes europeus, espanyols i catalans.